L'estrela roja.

Puc comprendre que tal volta no fos el teu paisatge perfecte, també puc assimilar que no volies escoltar el rumor de les oles que trencaven al apropar-se a les pedres que ens rodejaven. Però, amb tot, el refleix de les llums nocturnes d'un petroler que estava situat a l'horitzó, just trencant la barretja de mar i cel i la llum incandescent de la lluna fa que somnie cada nit amb els teus ulls, acurrucats i mirant-me radiants mentre que ens mullavem la roba per la humitat de les pedres de la vora.

El teu somriure em va fer viure una necessitat innata, una voluntat d'escoltar la teva veu més a sovint, una necessitat que fa que la teva companyia siga imprescindible per a un futur paisatge en el que tu i jo siguem part de la nit, siguem, per fi, un eco tènue continuat.

Continue somniant si et mire… No vull que sigues un mirall perdut. Vullc vore'm cada nit en les teves pupiles i celebrar-ho junts amb llitres de cervessa freda.

Vull millorar al teu costat. Vore't com mous el teu serreny quan et rius, com traus la llengüa si et fan una foto o tornar a sentir el salnitre als teus llavis.

Autor: Ricardo S.T.