Gracias por vuestra paciencia.
Tal volta fou aquella nit on el sól hi estaba embarrat, marró i les soles de les sabates feien ballar el seus colors, sempre tirant cap al brut final… I encara tot això, tot plegat era bellísim.
S’apropave l’hora on ell per fi, i després d’una dura, encara que meravellosa setmana estudiantil la vorie, gaudirie d’ella fora d’aquelles parets plenes de lletres, nombres i paraules tintades de negre i blau.
Tots dos quedaren en un recinte on aquell día es tranformà i es pergué pel camí de la festa i l’alcohol. La festa ere viva per la gràcia de milers de persones, milers de mirades i paraules més majors que menys on l’únic que volien ere caçar històries sentimentals.
En aquell recinte de festes, al centre, es trobava el que fou la pista sobre la qual ballaren tots aquells sentiments i emocions, on es va cantar amb la força del puny que brillave als ulls del tots dos.
Ell, en vore-la, s’acostà a ella, rossa, tan tan bonica. El seu aroma ere l’envetja de totes les flors mentre que el gelat aire que refrigerave i feia vibrar s’apartave davant la fragancia i textura d’aquells ulls blaus que presentaba la noia.
Ell es va enamorar… Melodies dinàmiques i preciosses sonaven a ritme de “ragga” mentre que bessos i abraços recorrien el cos fent escala en la nuca, una punçant escala que deixaba sensacions d’emocions, emocions d’amor, intensificacions de la pell.
Braços que envoltaven pensaments feien que els blaus ulls de la noia compaginaren amb el calent cuir que envoltava al noi… També les paraules que volien dir i que, com tantes vegades, ara es penedeixen de no haver-ho fet. S’enanàren d’aquell recinte…
El noi eixí del cor de la noia, del seu cor i del seu llit, i des d’aleshores sap que sols están els seus ulls, els seus oids… Soles la seva veu.
Autor:
Ricardo S.T.
